Montse 47 años - Cruz Roja
Montse 47 años - Cruz Roja
"Desde pequeña siempre tuve muy claro que quería dedicarme a un trabajo en el que pudiese estar en contacto con personas que necesitasen ayuda (…) Me inicié profesionalmente en el ámbito social trabajando con jóvenes y adolescentes en riesgo de exclusión social. También compaginaba mi trabajo con un voluntariado, haciendo de técnica de transporte sanitario y colaborando en preventivos de Cruz Roja. (…) Trabajar en el PADS me aporta mucho a nivel personal, aunque he de reconocer que a veces vivimos situaciones muy duras a nivel emocional en algunos domicilios. La soledad es la principal compañera de piso de nuestros usuarios, a la que a veces se unen la depresión, el estigma y las etiquetas que les adjudica una parte de la sociedad. Sociedad “ideal” que no es capaz de ver lo que sufre una persona adicta.
Mi trabajo me aporta autonomía, libertad, la suerte de poder dedicarme a algo que me gusta y sobre todo me permite acompañar a otros, a veces con un abrazo, otras con una sonrisa y muchas otras estando en silencio a su lado, porque a veces los silencios también hablan a través de las miradas. (…) Para ellos es importante saber que estamos ahí, sin juzgarles, sin ponerles etiquetas, haciéndoles ver que vale la pena el esfuerzo que hacen por tratar de estar bien."
“Des de petita sempre vaig tenir molt clar que volia dedicar-me a un treball en el qual pogués estar en contacte amb persones que necessitessin ajuda (…) Em vaig iniciar professionalment en l'àmbit social treballant amb joves i adolescents en risc d'exclusió social. També compaginava el meu treball amb un voluntariat, fent de tècnica de transport sanitari i col·laborant en preventius de Creu Roja. (…) Treballar en el PADS m'aporta molt a nivell personal, encara que haig de reconèixer que a vegades vivim situacions molt dures a nivell emocional en alguns domicilis. La solitud és la principal companya de pis dels nostres usuaris, a la qual a vegades s'uneixen la depressió, l'estigma i les etiquetes que els adjudica una part de la societat. Societat “ideal” que no és capaç de veure el que sofreix una persona addicta.
El meu treball m'aporta autonomia, llibertat, la sort de poder dedicar-me a alguna cosa que m'agrada i sobretot em permet acompanyar a uns altres, a vegades amb una abraçada, unes altres amb un somriure i moltes altres estant en silenci al seu costat, perquè a vegades els silencis també parlen a través de les mirades. (…) Per ells és important saber que som aquí, sense jutjar, sense posar etiquetes, fent veure que val la pena l'esforç que fan per tractar d'estar bé.”